Quan parlem de convivència als centres educatius, sovint el nostre pensament va directament als conflictes. Ens preguntem què farem quan aparegui una falta de respecte, com intervindrem davant d’un enfrontament entre l’alumnat o quina és la millor manera de reconduir un grup que no acaba de funcionar. Però, i si aquesta fos la pregunta equivocada? I si el repte no fos aprendre a gestionar millor els conflictes, sinó començar molt abans, quan encara no han aparegut?

Aquesta és, probablement, la idea més transformadora que planteja l’Enfocament Restauratiu Relacional. Un enfocament que no posa el focus únicament en reparar el dany quan alguna cosa es trenca, sinó en construir les condicions perquè les relacions siguin prou sòlides perquè molts conflictes ni tan sols arribin a produir-se. En altres paraules, la convivència no comença quan hi ha un problema; comença el primer dia que un grup es troba.

El nivell que sovint oblidem

En les pràctiques restauratives acostumem a parlar de tres nivells: el reparador, el responsiu i el proactiu. Curiosament, és el primer d’aquests —el Nivell 1: Proactiu— el que menys protagonisme acostuma a tenir, malgrat que és el que sosté tota la resta.

Treballar aquest nivell significa dedicar temps a crear grup, construir comunitat i generar relacions de confiança. Significa entendre que la cohesió d’un grup no apareix espontàniament, sinó que es construeix de manera intencionada. I significa assumir que dedicar temps a les relacions no és una pausa en l’aprenentatge: és una de les condicions perquè aquest aprenentatge sigui possible.

Aquesta va ser la idea central d’una de les sessions de les Jornades de Bones Pràctiques del Centre d’Estudis Politècnics, dedicada al Temps de Cercle com a metodologia per desenvolupar aquest nivell proactiu de l’Enfocament Restauratiu Relacional.

Abans d’explicar-ho, cal viure-ho

La formació va començar d’una manera molt més coherent amb el missatge que volia transmetre: convidant els participants a viure un cercle. Durant la primera part de la sessió, els docents van participar en un Temps de Cercle tal com ho faria qualsevol grup d’alumnes. Hi va haver una ronda d’entrada, una activitat de mescla per generar noves connexions, una proposta cooperativa, un espai compartit de reflexió, una energitzant i una ronda final de tancament. Sense adonar-se’n, les participants estaven experimentant els efectes d’una metodologia que, sovint, només s’explica des de la teoria.

No es tractava d’aprendre una nova dinàmica, sinó d’experimentar què passa quan una aula es converteix, encara que sigui durant uns minuts, en un espai on totes les veus tenen el mateix valor, on l’escolta és real i on les relacions passen a ocupar un lloc central.

Desmuntar el cercle per entendre’l

Només després d’haver viscut l’experiència va arribar el moment d’analitzar-la. La segona part de la sessió consistia, literalment, a “desmuntar” el cercle per comprendre la funció pedagògica de cadascuna de les seves fases: Per què la pregunta inicial era oberta? Quin sentit tenia utilitzar un objecte de paraula? Per què introduir una activitat de mescla abans del treball cooperatiu? Per què reservar un espai per a la reflexió i un altre per al tancament?

Cada decisió tenia una intencionalitat molt concreta. Lluny de ser una successió d’activitats atractives, el Temps de Cercle respon a una estructura pensada per afavorir la participació, generar confiança, promoure la cooperació i reforçar el sentiment de pertinença al grup.

Aquesta és, probablement, la diferència més important respecte a moltes altres dinàmiques de cohesió. El cercle no és una activitat puntual que podem fer quan “ens sobra una estona”. És una metodologia que només genera un impacte real quan s’incorpora de manera sistemàtica a la vida de l’aula. Les relacions, igual que qualsevol altre aprenentatge, necessiten temps, continuïtat i intencionalitat.

Dissenyar abans que copiar

La tercera part de la formació va fer un pas més enllà. L’objectiu ja no era reproduir el cercle que acabàvem de viure, sinó aprendre a dissenyar-ne un de propi.

Cada docent va poder pensar quines necessitats tenia el seu grup, quin objectiu perseguia i com podia adaptar cadascuna de les fases del cercle a la realitat de la seva aula. El repte no consistia a sortir amb una carpeta plena de dinàmiques per aplicar mecànicament, sinó amb els criteris necessaris per crear cercles significatius en funció del moment, del grup i del context.

Perquè, quan entens la lògica que hi ha darrere d’aquesta metodologia, el cercle deixa de ser una seqüència i es converteix en una manera diferent d’habitar l’aula.

Un canvi de mirada

Hi ha formacions que ens aporten recursos nous. D’altres ens ofereixen eines concretes per resoldre situacions determinades. I, de tant en tant, n’apareix alguna que ens obliga a revisar les preguntes que ens fem com a docents.

Potser aquest és el valor més gran del Temps de Cercle i de l’Enfocament Restauratiu Relacional. Ens conviden a deixar de preguntar-nos exclusivament què farem quan aparegui un conflicte i a començar a preguntar-nos què estem fent cada dia perquè el nostre alumnat se senti escoltat, reconegut i part d’una comunitat.

Aquest canvi de perspectiva transforma també la nostra manera d’entendre la convivència. Ja no es tracta només d’intervenir millor quan alguna cosa falla. Es tracta de construir, dia rere dia, una xarxa de relacions basada en la confiança, la participació i la corresponsabilitat que faci possible un clima d’aula més segur, més saludable i més propici per aprendre.

Potser aquesta és la gran provocació de les pràctiques restauratives: recordar-nos que la millor intervenció, sovint, és la que hem començat molt abans que fes falta intervenir. Quan les relacions ocupen el lloc que els correspon, l’aprenentatge deixa de ser només un objectiu. Es converteix en una conseqüència. I tot comença amb una decisió: Decidir que les relacions també formen part del currículum.